Figures dels anys 70

Can Palauet, Mataró

17 juliol - 20 setembre 2009

Figures dels anys 70

Ara fa exactament un any, inauguràvem l’exposició Ràfols Casamada / Maria Girona. Col·lecció Bassat I. Fou l’inici d’un cicle de col·laboracions entre la Fundació Privada Carmen i Lluís Bassat i l’extint Patronat Municipal de Cultura –l’actual Institut Municipal d'Acció Cultural- per mostrar a manera de petits tasts la Col·lecció Bassat a la ciutat de Mataró. 

En aquella ocasió vàrem voler retre homenatge a dos artistes de contrastada trajectòria, l’Albert i la Maria,  que han dedicat la seva vida a l’art i la cultura.

En el camí cap a la inauguració definitiva del futur museu d’art contemporani i com a segon petit tast, presentem l’exposició Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II.

Es tracta d’una selecció d’obres dels artistes Eduard Arranz-Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà.

Tots ells van néixer a la dècada dels quaranta i les obres que presentem foren pintades i exposades, al llarg dels anys setanta. 

Els anys setanta del segle XX van ser una època de convulsions polítiques , socials, econòmiques i culturals. La lenta desaparició de la dictadura va veure la seva fi amb l’assassinat a mans d’ETA del seu successor l’almirall Carrero Blanco i finalment amb la mort del general Franco l’any 1975. El procés polític que conduí de la dictadura franquista a la democràcia constitucional va comportar un procés paral·lel de renovació del context artístic a través d’una gran activitat creativa i de profunds canvis estètics tant a Catalunya com a Espanya. La música, la literatura, la creació de nous grups de teatre, l’activitat de les editorials, l’aparició del Diari Avui, El Congrés de Cultura Catalana, etc. participaven de l’activitat política i les diferents tendències ideològiques.

En l’àmbit artístic guanyaren pes les galeries d’art contemporani amb la consolidació de les emblemàtiques Sala Gaspar i René Metras i amb l’obertura de noves galeries que van estimular la difusió dels artistes i el col·leccionisme: Galeria Adrià, Vinçon, Joan Prats, Maeght, Dau al Set, Ciento, Trece, Eude, etc. Cal remarcar, també, que durant els anys setanta va créixer al nombre de galeries dedicades a l’art modern i contemporani, cosa que va donar sortida a les noves generacions d’artistes. Durant aquests anys es van iniciar o desenvolupar importants col·leccions particulars d’art contemporani, com ara la de Lluís Bassat.

Durant els anys setanta es consolidà, també, una nova generació d’artistes, adscrits a diferents tendències internacionals contemporànies. Com a seguidors del Pop: Arranz-Bravo, Artigau, Bartolozzi, etc. Els conceptuals: Jordi Benito, Miralda, Antoni Llena, Bigas Luna, Àngel Jové, etc. Els pintors de noves figuracions, surrealisme o realisme de crítica social: Miquel Vilà, Serra de Rivera, Manel Molí, etc. Els valencians amb freqüent presència a Catalunya: Boix, Heras, Armengol, Equip Crònica, etc. Els minimalistes: Sergi Aguilar, Hernández Pijuan, Llimós, etc.

Si un dels punts de partida de la pintura dels setanta és l’herència de l’informalisme amb la valoració del material i la força semàntica de l’objecte real incorporat, un altre és la referència al surrealisme: la imatge realista, simplificada, mutant o imaginària, situada en espais màgics o estranys, fora de context i de lògica.

És a partir d’aquesta herència que hem buscat un fil conductor a l’hora de seleccionar les obres que presentem: la representació de la figura humana.

L’ofici del pintor és inventar “figures”. Fins i tot quan un pintor es pensa que és “no figuratiu”, no fa sinó això: plantejar la possibilitat d’una “figura” inèdita. I més encara quan un pintor es pensa que és “figuratiu”: sempre inventa. Ni que sigui contra la seva voluntat. I les “figures”, en tot cas, són “figurades”: simulacres d’alguna cosa que és, o que no és, o que tant se val. I tant se val. Cada “figura”, en tot cas, s’imposa per ella mateixa. O no, i vol dir-se que no arriba a saber ser “figura”. No podem oblidar que la paraula “figura”, en última instància, deriva etimològicament d’un fingere, que significa “fingir”.

Són paraules de l’escriptor Joan Fuster extretes de la presentació que feia l’any 1974 d’una exposició d’Arranz-Bravo i Bartolozzi a la Galeria Temps de València i plenament vigents avui en dia.

En aquells anys Arranz-Bravo i Bartolozzi compartien casa i estudi a Margodí, al terme de Masos de Vespella, a Tarragona. Proposaven una nova manera de viure, un nou ordre social i, perquè no, una nova estètica, la “nova figuració”, hereva de Francis Bacon en la contorsió dels cossos i la deformació dels objectes.

Francesc Artigau, hereu del Pop i gran dibuixant, es decantava més per iròniques visions de la vida quotidiana. Incidia en la temàtica d’escenes urbanes, domèstiques o eròtiques on la seva personal utilització del color i de la ironia, ens abocaven, sovint, al fet grotesc.

Gerard Sala creava una pintura amb superposicions i relleus, emprant materials com l’alumini, a cavall entre l’Informalisme i el Pop. La seva temàtica girava entorn la figura humana evocada amb simples siluetes d’homes i dones de perfil, de vegades amb ales i braços repetits, que creaven sensacions de moviment i evocaven una certa espiritualitat.

Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà van desenvolupar un llenguatge propi, original amb referències al món oníric. En Xavier reelaborant temes i composicions de la pintura clàssica i en Miquel adoptant una iconografia propera a la pintura metafísica. Ambdós aconsegueixen la maduresa del seu llenguatge buidant els quadres d’elements accessoris o simplement estètics per deixar-hi només els vàlids.

Tots aquests pintors van acostar-se a la realitat adoptant la figuració. I sempre retornen a l’obra, ja sigui pictòrica, escultòrica o gràfica, fent-la partícip de la seva realitat personal, sense pressupòsits dogmàtics sobre la comunicació perquè si una obra és vàlida, és autèntica i per tant comunica. A la representació artística només s’hi pot accedir aplegant a la realitat una interpretació subjectiva que s’hi superposa i es fon amb ella quan l’obra artística perfecta és assolida.

La realitat és doncs allò que es busca i es troba al final d’un llarg procés d’elecció. Per això l’art és un art, és a dir una virtut, és a dir una feina reiterada.

Catàleg de l'exposició on es reprodueixen les 23 obres exposades dels artistes Eduard Arranz-Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà. Text de presentació de Núria Poch, comissària de l'exposició. Text institucional de Sergi Penedès.

Edita Ajuntament de Mataró, Institut Municipal d'Acció Cultural.