Guinovart figuratiu

MUSEU ARXIU DE SANT ANDREU DE LLAVANERES

1 juny - 29 juliol 2018

Així ho vaig fer en el viatge següent. Vaig aconseguir que em rebés el director del Museu Guggenheim i li vaig proposar concursar per rebre un donatiu de la meva Fundació en forma d’una obra d’art de Guinovart. Es va mostrar agraït i em va dir que només concursarien si una curadora del seu museu veia físicament obres de Guinovart, i va enviar a Barcelona Margit Rowell. Jo vivia llavors en un pis que tenia annexat un petit estudi on vaig allotjar-la els dies que va estar a Barcelona. La vaig acompanyar a Castelldefels, a l’estudi de Guinovart, i de seguida va quedar enamorada de la seva obra. Em va demanar que, a més del gran oli sobre tela que els havia promès, els regalés també dos grans papers, i va ser tal l’entusiasme de Margit Rowell que el director del Guggenheim em va dir que acceptaria les tres obres però que no fes el concurs. Així va ser com, per fi, obres de Guinovart van entrar en un museu americà, i no en un de qualsevol sinó, en el mateix Guggenheim.

En el següent viatge vaig anar a veure de nou el fill de Marta Jackson, David Anderson, i aquest cop em va rebre molt més obertament i em va demanar que volia conèixer l’artista i veure almenys una obra seva. De tornada a Barcelona vaig convèncer a Guinovart perquè m’acompanyés al cap de dos mesos a Nova York.

Ens allotjàrem a l’hotel Hilton i l’endemà vam anar a la Galeria Martha Jackson. Guino ensenyà a David un petit quadre, una autèntica joia, que havia portat sota el braç i el fill de Martha Jackson el va prendre a les seves mans i em va demanar que li preguntés a Guinovart, que no parlava ni entenia anglès, si el canviaria per un Tàpies, a la qual cosa Guino va contestar que sí, però que millor un aiguafort que una litografia o una serigrafia. Li vaig dir que no m’havia dit una obra gràfica sinó un quadre. Es va mostrar incrèdul i jo li vaig insistir que digués que sí. Aleshores David Anderson va entrar al magatzem, on va deixar el quadre de Guino i va sortir amb un altre de la mateixa mida de Tàpies i l’acceptació a fer-li una exposició a la seva galeria. Guino feia salts d’alegria i, per celebrar-ho, aquella nit, vam decidir anar a escoltar jazz a Harlem. Em vaig informar de quin era el lloc on es podia escoltar el jazz més autèntic de Harlem, i era bastant lluny. Calia anar amb metro perquè en taxi hauríem trigat una eternitat. Vam pujar al metro, que estava ple de persones blanques i afroamericanes. A mesura que el tren anava cap al nord i s’acostava a Harlem, anaven baixant els passatgers blancs i anaven pujant passatgers de color, fins que va arribar un moment que Guino i jo érem els únics blancs del vagó. El concert va ser extraordinari i el vàrem gaudir moltíssim junts, ja que a tots dos ens entusiasmava el jazz. Vam tornar també amb metro i va tornar a succeir el mateix que a l’anada, però a l’inrevés. En un començament tots eren passatgers de color excepte Guino i jo, i a mesura que ens vam anar acostant al centre de Manhattan, el vagó es va equilibrar.

En aquells moments Guino no disposava de patrimoni per pagar-se el viatge i l’estada, però a mi no em va preocupar convidar-lo. Pensava que li feia un gran bé i això per a mi era suficient. La veritat és que poc després de tornar a Barcelona em va citar a la Galeria Joan Prats del carrer de Balmes. Quan vaig arribar hi havia un extraordinari quadre seu de gairebé quatre metres de llarg per dos d’alt de la sèrie dels rostolls. Em va preguntar si m’agradava i li vaig dir que moltíssim. Doncs és teu, em va contestar. 

Guino va ser sempre una persona generosa, amb mi i amb tots els que el coneixien. Va fer una infinitat de cartells per a entitats amb les quals ell sintonitzava i mai els va cobrar. Jo, en canvi, sí que li vaig pagar uns gravats que em va fer per regalar als nostres clients per Nadal. Algun d’aquests exemplars els guardo gelosament.

El dia que Josep Guinovart va complir 75 anys, el vaig trucar al matí per felicitar-lo i li vaig preguntar què havia de fer durant el dia. Em va contestar que poca cosa i que, a la nit, soparia a casa sol. Li vaig dir que de cap manera, i el vaig convidar a la meva, on havia vingut ja moltes vegades. Aquell dia vaig aconseguir reunir en el sopar gairebé tots els crítics d’art que havien escrit coses sobre ell, Josep Corredor-Matheos i Daniel Giralt Miracle entre d’altres. Li vaig voler fer aquesta sorpresa a Guinovart: sopar amb tots els que havíem demostrat admiració per la seva obra.

Fruit de l’exposició a la Galeria Martha Jackson li va sorgir una exposició antològica al Museu de Brooklyn per a la qual vaig prestar algun quadre i, per descomptat, vaig anar a veure-la. A més, alguns amics meus americans van comprar obra seva, de manera que es pot dir que ja havíem fet el primer pas perquè Guinovart comencés a ser conegut als Estats Units.

Fragment del text Guinovart a Nova York, de Lluís Bassat.

Catàleg de l'exposició comissariada per Núria Poch, on es reprodueixen les 22 obres exposades amb text de presentació de Lluís Bassat. Textos institucionals de Joan Mora i Buch i David Bote.

Edita Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

MUSEU ARXIU LLAVANERES