Detall de l'obra "Gran jardí nocturn", oli sobre tela, 1994
MUSEU DE SANT ANDREU DE LLAVANERES
3 juliol - 31 agost 2026
Jo vaig conèixer l’Eduard Arranz Bravo i en Rafael Bartolozzi en una exposició que van fer a la Sala Gaspar cap a l’any 1970. Em va impressionar molt la feina de cadascun d’ells i vaig comprar uns gravats signats per tots dos; en aquell moment, no em vaig poder permetre el luxe d’adquirir un oli. Va ser al 1974 quan vaig adquirir-ne el primer de l’Eduard. Des d’aleshores, vaig continuar seguint la seva obra, visitant les seves exposicions i comprant obra seva.
Ell no era només pintor, també va produir escultura, gravats, dibuixos i murals, i inclús va treballar en projectes cinematogràfics com a director artístic. Va ser un artista que feia un ús intens i expressiu del color i que posava el focus en la pintura gestual, vitalista i enèrgica, i que donava especial protagonisme als caps, ulls, mans i cors, elements que emprava per transmetre emocions més que per representar la realitat fidelment, amb formes potents i barrejant la imaginació i realitat, tot creant un imaginari oníric. Sovint amb la intenció de captar la intensitat dels moments viscuts, i combinant ironia, crítica i la celebració de la vida.
L’Eduard exposava poc a Espanya. Havia arribat a un acord amb una galeria americana i una altra xinesa, si no recordo malament, a Xangai. L’americana tenia dues sales d’exposició, a Los Angeles i a Nova York. En una ocasió va coincidir que jo em trobava a Nova York el dia que inaugurava una de les seves exposicions i vaig poder assistir-hi junt amb la meva dona, Carmen. Primer van arribar els venedors, una desena, homes i dones, tots vestits de negre, elegantíssims. Quan la galeria va obrir, on hi havia exposats un centenar de quadres de grans dimensions, van començar a arribar els clients, que es van anar distribuint entre els deu venedors. Després d’un parell de voltes per l’exposició, vaig començar a veure com aquells professionals anaven col·locant punts vermells en diverses teles, indicant que ja havien estat venuts. Vaig continuar observant l’actitud dels clients, que es precipitaven per poder escollir la peça que més els agradava. Quan me’n vaig adonar, totes les obres d’Eduard Arranz Bravo estaven venudes: cent pintures en quatre hores! I aleshores va començar el més sorprenent: els venedors ensenyaven als clients fotografies d’altres obres que no eren a l’exposició, però que també tenien a la venda. I van continuar venent, aquesta vegada a través de les fotografies.
Quan van tancar i vam anar a sopar, l’Eduard ens va explicar que a Califòrnia havia passat més o menys el mateix. Jo no havia vist mai un èxit tan gran d’un artista espanyol als Estats Units, i vaig entendre per què Arranz Bravo no es preocupava d’exposar i vendre a Espanya. Nosaltres vam continuar comprant obra d’Arranz Bravo aquí. En una ocasió la compra va venir motivada perquè el mateix artista m’avisà que sortia una obra seva, extraordinària, en una subhasta. Aquesta pintura havia estat tassada a un preu de sortida molt baix, i em va recomanar comprar-la, tal i com vaig fer.
Fragment del text de presentació de Lluís Bassat
Exposició organitzada pel Museu de Sant Andreu de Llavaneres en col·laboració amb el Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró.